BESTIARI

LLIBRES LLEGITS EL 2007


GENER:
"Pulp" de Bukowski
"Tots els contes de Woody Allen" de Woody Allen (valga'm la redundáncia)
"El nom de la Rosa" de Umberto Eco

FEBRER
"El rumor del oleaje" Yukio Mishima

MARÇ:
"Bajo las ruedas" de Herman Hesse
"Yo, Robot" de Isaac Asimov
"Ensayo sobre la lucidez" de Jose Saramago

ABRIL
"Fundación" de Isaac Asimov
"Fundación e imperio" de Isaac Asimov
"El Hotel New Hampshire" de John Irving

MAIG
m'estic llegint... "segunda fundación" de Isaac Asimov

Podria extendra'm en cada un dels llibres pero intentaré fer un resum rápid dels autors:

Bukowski: m'ha decepcionat, suposo que dins del seu context social segur que devia ser la óstia pero ara ja no provoca.. només sona a irreverent passat de rosca. El pitjor dels 10

Woody Allen: genial com sempre amb els seus contes i históries. Un humor fresc i genuí, que no puc deixar de comparar amb Quim Montzó. Si no fos perque de vegades es fa difícil seguir la petuláncia dels seus escrits.. dubtant de si és hirónic o simplement és així de suficient.

Umberto Eco: he tardat més de tres mesos en llegir-lo... tot i que és una gra obra mestra, sens dubte... no la llegiu mai en edició de butaca: lletra 6 i sense traducció del llatí.

Yukio Mishima: m'ha encantat. M'agrada la forma com et transporta a les emocions i els paisatges... aixó enbellia la história lenta i simple (no per aixó menys recomenable)

Herman Hesse: decepció... després d'haver llegit els seus grans llibres m'esperava tornar a trobar una altra obra mestra.. pero no... suposo que és culpa de les expectatives i la comparació perqué realment tampoc está malament. menys metafísic. Educació, imposicions, llibertats..

Isaac Asimov: sens dubte un dels grans descubriment d'aquest any. Em sorpren com m'ha enganxat el su tipus de noveles. Sense descripció, ni gairabé emocions, un exercici lógic i imprevisible.. Sens dubte un gran coco.

John Irving: WOOOW.. el millor llibre sense dubtar-ho dels 10. Encara que tenia la peculiaritat que cada página que em llegia saltava del llibre de manera que m'he quedat amb un piló de fulles sueltes mal lligades com una flor morta (com li agrada dir qui mel va regalar). Fosc, surrealista,...Genial...amb el mateix regust que Tom Spanbauer a el hombre que se enamoró de la Luna...

I aqui acaba la meva crítica literaria per a mi mateix... no espero que ningú la crítiqui ni tan sols se si serà compartida.. pork amigos mios... esto se transforma, a manca de comentaris, poc a poc i per culpa del desús en un espai meu i per mi... so.. non coments?

Un petonás!