Diumenge nul
Seguint l'estil de una publicació per més i intentant actualitzarla més sovint (per intentar que no quedi que és gratis)..
Per mutuo acord i per previa experiencia els diumenges en parella s’han converitt en el dia melodramàtic… ajornant cualsevol drama fins a l’ultim de la setmana i aprofitant el mal humor que aporta pernsar que l’endemà comença la feina per a catartitzar (existeix com a paraula?) amb l’altre ( o millor dit sobre l’altre…)
El cas es que el passat diumenge no hi havia res per a reclamar, queixar-se ni egixir.. podriem dir que es tractava de un dia feliç.. depres de 8 hores de yoga arribo casa i el desperto.. i decidim anar a una festa camp (de mal gust)
Pero oh! No tot podia ser tant bonic.. sniff… la festa era una ruina… travolos barbuts vestits amb malles de cos complert de 4 talles massa petites, amb mascares de boxa mexicà i amb patins, braman davant del micriofon (en aquests moments em doncs compte de lo que el playback ha fet per a la humanitat.) Entre els aspectadors mocadors de seda, un examanant mexicà perdut entre el public, ulleres de pasta, tirants i camises de cuadres, perruques de 60 centims, bigotis ben ratallats, calor, suor i soroll, molt soroll, molt molt soroll..
(PD: foto no es correspon a la festa, pero es per a qué us en feu una idea)
Agobiats decidim marxar i anar a buscar un lloc trankil. Trobem japones amb bona pinta i barat.. (mm. estrany!)Llastima que el menjar no fos a l’altura de la decoració, una extranya barreja de zen i barroc.. El pitjor de tot el silenci i la lentitut.. molt silenci i molta lentitut... molt molt molt molt silenci i molta molta molta molta lentitut... sort uqe despres varem sortir a cridar al carrer... uix...
Els extrems no son bons i menys viure-‘l-‘s (davant del dubte ortografic millor pecar per a més) així de cop en poc temps…
I fins aqui el meu diumenge catastrófic sembla que un cop que decidim no se melodramátics l’univers conspira per a redraçar-nos a la cotidianitat.. osti tu… quan el trovi li canvio el planol..
Per aqui.. tot torna a la normalitat.. dos nens de 13 anys es barallen amb cuters a Sant cugat. Començen a desfilar els primers papanoels. Perdo 20 minuts per esquivar els revisors de tren. No aconsegueio passar de la 6 pàgina d’un llibre de Virgina Woolf.. En aglún lloc algú s’està tallant les ungles del peu.
Per mutuo acord i per previa experiencia els diumenges en parella s’han converitt en el dia melodramàtic… ajornant cualsevol drama fins a l’ultim de la setmana i aprofitant el mal humor que aporta pernsar que l’endemà comença la feina per a catartitzar (existeix com a paraula?) amb l’altre ( o millor dit sobre l’altre…)
El cas es que el passat diumenge no hi havia res per a reclamar, queixar-se ni egixir.. podriem dir que es tractava de un dia feliç.. depres de 8 hores de yoga arribo casa i el desperto.. i decidim anar a una festa camp (de mal gust)
Pero oh! No tot podia ser tant bonic.. sniff… la festa era una ruina… travolos barbuts vestits amb malles de cos complert de 4 talles massa petites, amb mascares de boxa mexicà i amb patins, braman davant del micriofon (en aquests moments em doncs compte de lo que el playback ha fet per a la humanitat.) Entre els aspectadors mocadors de seda, un examanant mexicà perdut entre el public, ulleres de pasta, tirants i camises de cuadres, perruques de 60 centims, bigotis ben ratallats, calor, suor i soroll, molt soroll, molt molt soroll..
(PD: foto no es correspon a la festa, pero es per a qué us en feu una idea)
Agobiats decidim marxar i anar a buscar un lloc trankil. Trobem japones amb bona pinta i barat.. (mm. estrany!)Llastima que el menjar no fos a l’altura de la decoració, una extranya barreja de zen i barroc.. El pitjor de tot el silenci i la lentitut.. molt silenci i molta lentitut... molt molt molt molt silenci i molta molta molta molta lentitut... sort uqe despres varem sortir a cridar al carrer... uix...
Els extrems no son bons i menys viure-‘l-‘s (davant del dubte ortografic millor pecar per a més) així de cop en poc temps…
I fins aqui el meu diumenge catastrófic sembla que un cop que decidim no se melodramátics l’univers conspira per a redraçar-nos a la cotidianitat.. osti tu… quan el trovi li canvio el planol..
Per aqui.. tot torna a la normalitat.. dos nens de 13 anys es barallen amb cuters a Sant cugat. Començen a desfilar els primers papanoels. Perdo 20 minuts per esquivar els revisors de tren. No aconsegueio passar de la 6 pàgina d’un llibre de Virgina Woolf.. En aglún lloc algú s’està tallant les ungles del peu.
posted by dellwoodbacker at
1:51 p. m.
5 Comments:
:-)
serà dramàtic, però és maco veure k les coses segueixen, d'una forma o altra.
M'encanta:
El final de les ungles del peus i
sobretot: viure-'l-'s
XD
a vegades és ben fàcil treure un somriure d'algú
Un petonàs, ex-jipi ;-D
By
sil, at diciembre 07, 2007
els contrastos trobo que són bons, però a vegades poden ser traumàtics, tens raó...
sipia, a mi també m'han fet molta gràcia els apòstrofs i guions estil montilla (estic segura que ell tampoc no tindria clar què posar-hi) i sobretot m'ha agradat el final "a lo Joan Barril". bonissim.
té mira, un dia en Barril als bons propòsits del cafè de la república que fa a catalunya ràdio va dir una frase que em va agradar molt, ho vaig buscar als podcasts i m'ho vaig apuntar:
"Surt amb un caçapapallones per caçar ratolins, posa flors a les rateres i mel enganxada amb una xinxeta a la paret."
així escrit perd una mica, però dit en boca d'en Barril amb aquella música que li posa de fons quedava realment bé.
jo no hi entenc de poesia, però em sembla que això deu ser-ho.
au! ens veiem! i a veure si actualitzes això més sovint!! ;P
gemma
By
Gemma Pagès, at diciembre 07, 2007
Ei, Mitus, dramon total, jejeje, les teves experiències vitals i com escrius M’ENCANTA
Si, si ,nen
a mi també m'has descollonat amb el "davant del dubte ortogràfic millor pecar per a més" jajaja,
Avui a nevat per aquí i jo pensava amb els aneguets que havies d'ensenyar al teu manso... pobrissonets, que devien estar tots ben amagadets... igual que els teus dits del peus... amagadets dins unes sabates foradades que paquè! PAJARU!! He de patir per força, que no et sé imaginar amb uns peus “desditats” (clar: home, sempre sota perill de congelació amb tanta refrigeració...) i tu passant de tot!
Què, t'he aconseguit fer un xic de pena... i les aniràs a comprar, oi reiet? que somio truites, penses? mira maco...!
UUUUfffffff, com m'he esplaiat a gust!!! mare no m'atabalis deus pensar, doncs mira, no penso pas deixart-te de petja, jo, :-P
Eiiiiii, "Barna la nuit" deu estar ple de locals glamurosos i tu res, entaforat de petardeototal... és que no teniu remei, jejeje... ah, i amb els restaurants japonesos, ja se sap, no és pot tenir tot! Saps, entre tots potser en fariem un de bo! Tu continua investigant, que aviat hi anirem plegats, recorda-te'n he? (ara davant els meus inevitables dubtes ortogràfics també em ve al cap el montilla (quina gràcia, gemma)
apa, guapíssim passeu-ho moooooooolt béeeeeeeeee pel que queda de finde!
Tetonassos per a tots dos
Muakas muaaaaaaaaaakas
Susanna
By
susanna, at diciembre 15, 2007
tio, huele k apesta, aquesta pudor a resclosit... obre les finestres i ventila el blog, nene!! per l'amor diví de tots els déus del cel, ACTUALITZA'L!!!!!!!
By
sil, at enero 16, 2008
AHI ESTA la sil sempre posant presiooooooo (ooolllaaa!!!! xD)
ei, tot i que es com una olla estic coincideixo amb el teu final!! es bonissim lu de les ungles!! Igual el proxim, ens podries explicar mes de que va aixo dels nens de 13 anys barallant-se amb cuters per sant cugat! m'he quedat intrigulada!! O.O
By
Nika, at junio 10, 2008
Publicar un comentario
<< Home