Puré de patates

Avui es un dia d'aquells en qué no tens ganes de despertar-te pero tampoc tens ganes de de continuar dormint, en que fins i tot el llit et representa una carrega. Un dia d'aquells en que no tens ganes de menjar, ni de de sortir de casa ni de continuar a dins.
En que ni la idea de convertir-me en pedra m'agrada perqué avui no em pot agradar res.
Deixo de dir "carinyo" i "amor", deixo de parlar... deixo de discutir per a defensar el meu orgull perqué ni tan sols el trobo.
els segons s'allarguen en minuts, els minuts en hores. El temps es torna pastos i s'enganya, s'enxicleta a la sola del cervell.
No se ni si em sento cansat perqué no sento el qué sento.
Decideixo no mourem mes, tancar els ulls i olvidar.
Penso en les coses que m'agraden.. pero avui la prespectiva de mossegar-me les ungles del peu o de menjar-me el final d'un cucurucho m'esgota tremendament.
Veig el cel per la finestra, blau, xafogor, quietut... les plantes mortes al balcó de casa.
Per no saber no ser qué escriure....
Potser podria parlar d'ahir a la nit, de musculs, suor, música, flashos, fum edulcurat i vodka amb redbull, podria parlar de llums de neo y go-go's a l'escocesa, d'habitacions fosques i japonesos borratxos.. de vells amants suporant feromones, de lavabos permanentment ocupats, d'exclusió i d'integració... Podria pero no ho faré. abandono la idea de continuar escrivint sabent que he complert amb la petició de la meva gran ídol literatia... amenys avui hauré fet alguna cosa.